.png)
Avui més reposadament i sense l’adrenalina d’aquest passat diumenge, m’atreveixo a escriure quatre línies no només sobre l’actuació d’aquest diumenge sinó també sobre aquests darrers cinc anys dels Xics de Granollers.
Està clar que han estat cinc anys que retindré en la memòria molt de temps. La meva implicació ha estat absoluta, i m’he buidat per la colla. Ara em toca agafar aire i energia per continuar gaudint dels castells i de la colla des d’un altra mirada. Cinc anys de patiments, però també de moltes alegries. Uns anys on la gestió del capital humà de la colla ha estat cabdal i unes temporades on he aprés a gestionar tant la pròpia frustració com la col·lectiva. No us enganyaré que algun dia vessaven llàgrimes de tristesa pel meus ulls. Però aquestes també molts cops, s’han pogut eixugar assolint reptes col·lectius. Han estat cinc anys on m’he transformat com a persona i han marcat el meu demà personal, però sobretot cinc anys que perseguien l’objectiu de transformar un col·lectiu.
Cinc anys on els Xics de Granollers ens hem consolidat dins de les colles de vuit pisos. Descarregant un munt de castells de vuit. Batallant moltes d’aquestes darreres temporades amb el nostre, fins aquest passat diumenge, límit tècnic i mental, el 2 de 8 amb folre. Lluitant col·lectivament davant un castell que ens autoexigeix més del què ens pensem. Ara bé, aquest passat diumenge ens hem demostrat que el pas endavant que els Xics anhelem, és i ha de ser col·lectiu, i que sense l’empenta de tots no som ningú. Ara cal sobretot, forjar un salt qualitatiu endavant a nivell mental. Hem d’esdevenir una colla mentalment forta i sobretot ambiciosa, perquè el dia que perdem l’ambició, l’autosuperació, la fam, el “no en tinc prou, en vull més”, perdrem un valuós tresor, el motor de creixement de la colla. No ens podem conformar en el present. El que vam fer aquest diumenge no ha de ser el nostre sostre tècnic. Estic content per l’èxit d’aquest diumenge, pel nostre primer 7 de 8 carregat, i per la seva repercussió. Cada dia que passa, la fita, pren més valor. Però no vull que això esdevingui cap punt i final, ni tant sols un punt i seguit. Vull més, molt més que un 7 de 8, perquè crec que ens hem demostrat darrerament que podem esdevenir una colla que aspiri a més.
Sí, és cert, alguns deixem, les capes més altes de la direcció de la colla, però no crec en lideratges eterns, ni en les figures messianístiques. Crec més en les potencialitats i la força d’un col·lectiu quan aquest està unit i parla a plaça sense embuts. Que aquesta energia que ens remou i ens empeny cap amunt no l’aturi ningú. Siguem més autoexigents, siguem més autocrítics si ho desitgeu, però sentim-nos orgullosos d’aquesta força i empenta coral.
Ahir, avui i sempre, amunt Xics de Granollers!
Comments