Dia 65: Plouen

A vegades hi ha bandes amb les quals connectes des de bon inici. No saps ben bé per què, no hi ha una relació causa i efecte, però el que fan, el que proposen et fan endollar-te. És veritat que un escolta molta música. La feta aquí, en aquest petit tros de terra i la feta allà. Però hi ha grups que et molen i no tens explicació racional. És pura sensació subjectiva. I en part una de les coses que em fascina de la música és aquesta. Connectar artísticament amb tot un seguit de propostes que a vegades no són ni populars ni gaudeixen de grans altaveus. Una de les bandes d'aquest país que més m'han captivat és una formació del Bages. Ells es denominaven Plouen Catximbes i posteriorment es van fer dir Plouen. Ja se sap que les bandes modulen i canvien de pell. Van editar tres llargues durades. Estaven liderats pel vocalista i guitarrista manresà Albert Palomar i al 2010 van publicar un disc que em fascina molt, Ancoratge. Un treball independent i sublim que de seguida vaig compartir amb els meus. Fosc però elegant. De tant en tant, em faig una escolta sencera. Recordar-los és més que necessari. Avui he recordat que en aquells temps ja vaig escriure quatre línies sobre aquest treball discogràfic. Aquí les teniu...

"Plouen és d’aquelles formacions musicals que sempre m’han abduït. Sempre m’ha fet la sensació que són els  tapats del panorama musical català. El grup manresà enguany ha estrenat treball discogràfic. Després de dos discs a la seva esquena, aquest setembre, la banda liderada per Albert Palomar ha tret al mercat el seu tercer disc “Ancoratge”.

Si amb els seus dos treballs precedents “Plouen Catximbes” (2006) i “Telescopi” (2008), la banda manresana obria una esquerda al panorama musical català, amb aquest tercer treball “Ancoratge” (2010), un té la sensació que la consolidació musical ja és un fet. El primer disc, “Plouen Catximbes” (2006)  va esdevenir un treball que navegava entre el rock més pur i el reggae més rítmic. El següent disc, “Telescopi” (2008),  encara guardava ritmes del primer, però anhelava trobar un so elèctric més protagonista. “Ancoratge” representa la decantació pel pop-rock més contundent, on els vents que omplien les melodies en el primer disc ara esdevenen sintetitzadors per vestir un so propi.

Plouen aposten per un pop-rock distint i de notable qualitat. La formació manresana ha posat l’ancora melòdica en un so més proper al rock elèctric, però amb ritmes que el situen a la vora el pop. Cançons i acords que van des del rock més obscur al pop més nítid i clar. Amb una veu prou singular, que dóna el toc característic a la banda, Plouen va amb bon vent i de cara. Sense embuts, aquest “Ancoratge” és una de les coses bones que ha donat la música d’aquest país aquest 2010.

Ja fa temps que va arribar a les meves mans aquest tercer treball dels Palomar i companyia. Des de llavors resto encara més ancorat al so dels Plouen. Si el que voleu és una proposta musical alternativa i a la vegada distingida aconseguiu aquest “Ancoratge”. Altament recomanat"

El podeu escoltar a Spotify