Dia 51: Pau Riba

Avui és dia per a clàssics musicals. Aquest passat 2019 es va començar a celebrar el 50è aniversari de la publicació d'una obra mestra; Dioptria d'en Pau Riba. Poques paraules es poden afegir el ja escrit. Pocs mots poden millorar el què s'ha explicat de la figura d'en Pau Riba. Dioptria va néixer per trencar-ho tot, per estripar el país i sacsejar el panorama de l'època. Disc que a dia d'avui, i com hem dit ja fa cinquanta anyets de la criatura, és plenament present. Un treball i una figura, en Pau Riba, que esdeven referents. Normalment solc fer una escolta anual d'aquest disc. És quasi com un ritual musical particular. Tinc per costum que per les festes de Nadal encolomo el Dioptria a la família. Avui n'hi ha hagut una altra ració. Ja se sap, adoctrinament cultural d'aquells que no es poden posar sota votació col·lectiva. Al 1968 Pau Riba publica un set polzades amb la cançó "Noia de porcellana". Entre el 1970 i el 1971, ell mateix publica en dues parts Dioptria I i II, un àlbum doble publicat de forma separada per la discogràfica Concèntric. És el primer àlbum de Pau Riba en solitari després del seu pas pel Grup de Folk. Pau Riba doncs, s'erigeix en geni musical tot presentant una clatellada sonora en forma de Dioptria. Clatellada que encara avui, ressona.

Dioptria és un doble elapé amb catorze cançons i de prop d'hora i mitja de durada. Un treball exquisit. Rock progressiu en la màxima expressió. Tocs de folk, herència del país i actitud transgressora. Un àlbum per a una generació i per a tot un país mancat d'autoestima cultural també. Un munt d'artistes d'alta talla van acompanyar musicalment en l'execució d'aquest àlbum. Músics de la talla d'en Albert Batiste, Jaume Sisa, Doro, Josep Polo, Romà Escalas, Jordi Sabatés o el mateix Toti Soler. Tot una colleta de músics que no cal descriure la seva trajectòria. Dioptria doncs, és un obra coral però amb un protagonisme clar. Un treball discogràfic d'altíssima volada. Un àlbum icònic que continua ben present en l'ecosistema cultural del país. Qui sap si fou el principi de tot.

Temes ben variats són els que disposa aquest Dioptria. Cançons conegudíssimes com "Noia de porcellana", "Cançó 7a en colors" o "L'home estàtic" per citar-ne alguna que han esdevinguts himnes generacionals. Però la meva tria d'aquest discàs és per temes com "Helena, desenganyat", "Taxista" o una esplèndida "Simfonia Nº1". De fet reescoltant el disc, qualsevol peça d'aquesta obra cabdal és una joia en sí mateix. Un llarga durada que ha esdevingut senyal d'identitat col·lectiva. D'aquelles obres que una societat o comunitat es fa seva. I això està a l'abast de molt pocs. Pau Riba i el seu Dioptria està en el club dels selectes de pertànyer en la memòria col·lectiva de país.

El podeu escoltar a Spotify