Dia 46: The Clash

Hi ha dies per a clàssics de la història musical. Avui és un bon dia per escoltar altre cop el London Calling dels The Clash. Un dels millors discs que ha donat la música en general i el panorama britànic en particular. The Clash va ser una banda de rock activa des de l'any 1976 al 1986. Va ser una de les bandes més reeixides de l'ona punk a finals dels 70, i van anar incorporant al seu repertori influències de la música reggae, rockabilly, dance, jazz, ska, i ocasionalment altres estils musicals. Eren llegendaris pels seus directes intensos i plens d'energia. Aquest London Calling està replet de temes icònics com "London Calling", "Jimmy Jazz" o "Spanish Bombs" per citar-ne tres exemples. Un àlbum que sempre ha d'estar a la prestatgeria de qualsevol amant de la música. London Calling és doncs, tot un disc de col·leccionista.

Des dels seus inicis com a banda, les lletres apassionades, plenes d'idealisme polític dels líders del grup Joe Strummer i Mick Jones contrastava amb l'anàrquic nihilisme dels Sex Pistols i de la simplicitat bàsica de The Ramones. London Calling és el tercer llarga durada de la banda britànica i va suposar l'esclat definitiu per en Joe Strummer i companyia. Dinou cançons i un hora rock desenfadat i enèrgic. Un treball que va passant el temps i no perd actitud. Un àlbum i una banda que ha esdevingut referent i mirall per a tantíssimes bandes i músics posteriors. I és que la implicació ideològica dels The Clash feia que no es mosseguessin la llengua a l'hora de composar temes. I precisament en aquest London Calling la protesta i crítica social hi és ben present, composant cançons que parlen d'atur, conflictes racials, drogues o responsabilitats socials.

Sempre hi ha temps per una detinguda escolta a un disc meravellós i ric en melodies i acords dispars. The Clash són llegenda del rock. The Clash sempre es poden colar en qualsevol nit de rauxa i disbauxa desmesurada. Talent i actitud a parts iguals. Llarga vida als The Clash!

El podeu escoltar a Spotify