Dia 45: Els Surfing Sirles

Dilluns 27 d'abril i toca felicitar a totes les morenes de la serra, a totes les Montserrats. Servidor també està de celebració. Però avui més enllà d'això, era un dia que havia seleccionat per escoltar una senyora banda que aquest país ha tingut la sort de gaudir. Un dia per a compartir, un dia per a gaudir. Doncs som-hi no? Avui tenia moltes ganes d'escoltar per anéssim cop, una de les meves bandes preferides. Un quartet desacomplexadament irreverent. Sí, ells són Els Surfing Sirles. I al 2013 just després d'anunciar la seva dissolució per la mort sobtada de l'Uri Caballero, un dels membres del grup, van decidir publicar el seu darrer àlbum Música de consum, que ja tenien bastant enllestit abans del tràgic succés. Un elapé que representaria un colofó final a la curta trajectòria d'una formació que han estat una icona dins del món underground del país. Si hi ha cap formació musical que m'hi pugui identificar amb totes les seves idiosincràsies aquesta és la d'en Martí Sales, l'Uri Caballero, en Guille Caballero i en Xavi Garcia. Els Surfing Sirles són rebels, àcids, sense pèls a la llengua i a la vegada gamberros i arrauxats. Són mescla de lletres descarades però d'elegància poètica amb melodies enèrgiques del rock més "garatgeru". Els Surfing Sirles han esdevingut més que un referent musical i artístic. Són llegenda subversiva i contracultural.

Música de consum és el quart disc de la banda que conté dotze cançons. Un treball discogràfic que va començar a gestar-se al 2011, en època post part del seu tercer àlbum Romaní, semen i sang, i que es va gravar entre el Montseny i Guissona amb l'ajuda d'en Mau Boada, en Joan Pons i en Joan Colomo. Música de consum és un àlbum que representa també un tribut no només a la banda mateix, sinó i sobretot, a la figura de l'Uri Caballero, una de les ànimes del grup. Un treball que evoca la dicotomia entre allò que s'anomena "underground" vers allò "mainstream". Un àlbum que esdevé una metàfora de la vida, i del camí que pren aquesta. La vida com el simple fet de consumir-se. Un disc amb clares referències a la mort amb temes com "Festa amb morts", únic tema escrit per l'Uri Caballero o "Cançó funeral" que havien estat escrits abans de la mort del guitarrista i amb una portada icònica amb una foto de l'enterrament d'en Durruti. El disc acaba amb la cançó "Epitafi" amb un solo de l'Uri. Tot detall conjugava. Tot eren senyals i sinònims de final.

Els Surfing Sirles són actitud dalts dels escenaris, però cultes en la paraula i en el que volien transmetre. Música de consum, és un disc brillant amb cançons himnes com "Centre del món" o cançons com "La gent i jo" que esdevenen pura poesia per descriure aquell odi social que tots, en algun moment, desprenem. També hi ha moments per la psicodèlia amb temes com "Merda Alemanya" i espurnes de folk nostrat amb "Minifalda rural" o "Oda". En definitiva, un àlbum que marca per sempre el punt i final d'una formació inconformista i espitregada. Que sonaven tal com rajaven. Els Surfing Sirles són cultura de marges, exclamació, paraules malsonants i crítica punyent però també són sarau i batibull. Són una constatació d'una altra manera d'entendre la cultura.  Els Surfing Sirles són irrepetibles. Són mite de la música i la cultura nostrada.

El podeu escoltar a Spotify