Dia 26: Albert Palomar

Sempre hi ha músics sense el ressò que es mereixen. Artistes que no gaudeixen de l'aplaudiment del gran públic i d'una crítica merescuda. Albert Palomar, en aquest país, crec que n'és un d'aquests. L'exlíder dels Plouen Catximbes després de fer tres treballs discogràfics amb la banda manresana, va decidir emprendre el camí en solitari. Primer, al 2012, va enregistrar No estem sols. Un disc que va representar un gir cap a la la guitarra acústica i la cançó d'autor. Un any més tard edita Cor de bou que a nivell sonor segueix la mateixa línia. I aquest darrer 2019, Albert Palomar decideix abandonar el folk de les dues primeres etapes i fer un gir. Tornar en part als seus orígens i enregistrar un àlbum que es troba a cavall de la cançó d'autor i del pop rock més independent. Amb La llosa del cavall, el de Manresa torna a una sonoritat més elèctrica i plena de distorsions, però amb les mateixes lletres oníriques que el caracteritzen.

Disc amb deu temes. Deu cançons que transiten pel pop més sintetitzat i personal. Mitja hora de treball on es deixa clar la personalitat artística i creativa del que fou la veu dels Plouen Catximbes. Cançons com "Les llengües mortes", que és el senzill d'aquest treball, mostren el segell i la identitat musical de l'Albert Palomar. Però també cal esmentar-ne d'altres com "Deixant de perdre" o "Petit" que demostren el talent d'aquest diamant en brut que és el manresà. Menció a part mereix els teclats i la bateria en aquest disc, que ajuden a omplir amb caràcter propi cadascun dels temes d'aquest tercer disc. Albert Palomar va gravar La llosa del cavall als estudis d'Aviram, on el mateix Albert grava i produeix a altres formacions.

Albert Palomar firma un disc de notable qualitat. Un àlbum per reivindicar un pop més fosc sense que perdi l'elegància musical que tant el caracteritza. Un treball discogràfic que a alguns ens alegra la jornada. Un àlbum que simbolitza la seva tornada a l'escena musical, no com a productor, sinó com a compositor i líder de projectes artístics. Alguns esperem que aquest elapé no esdevingui un gest aïllat sinó la font d'inspiració per a més discs del de Manresa. Desitgem amb fermesa que s'albiri una finestra d'oportunitat per la música elaborada amb estil propi.

El podeu escoltar a Spotify