Dia 44: Paul Fuster

Diumenge i alguns per fi veiem una mica de llum al final de túnel. Tot i que aquest túnel pot ser llarg. Per a aquest confinament hi ha una sèrie de discs que tenia en el meu rebost per buscar una bona oportunitat per reescoltar-los serenament. Un d'aquests discs és el Happy nothing d'en Paul Fuster. Avui diumenge, entre el solet que entrava per la finestra i el vermutet, era una oportunitat deliciosa per escoltar el tercer i icònic treball discogràfic del músic nascut a Minnesota (EUA), però d'arrels catalanes. Posar a explicar o descriure qui és i què fa en Paul Fuster és una odissea i porta a l'error segur. Paul Fuster és únic i irrepetible. Un músic que va de cara, franc, clar i parla sense embuts. Un manetes que és capaç de construir-se les seves pròpies guitarres amb el seu so tan característic. Un paio que se les empesca per fer una gira musical pels racons i els indrets més inhòspits del país amb una bicicleta i tot el que pugui portar-hi a dins. Aventura que va quedar documentada en el film "Paul's Planet" per cert. Un personatge d'un calibre enorme que reformula i et fa reformular. Solitari però proper. Capaç de desconnectar de la realitat, però a la vegada gaudir de la vida a fons i apreciar la quotidianitat d'aquesta. Paul Fuster és així, sense filtres, una ànima lliure.

Happy nothing és un treball discogràfic que el cantautor fincat a Cardona va treure el 2002. Dotze cançons i una mica més de quaranta minuts de música personalíssima. I és que la seva etapa jovenívola viscuda al continent americà, plena de viatges i coneixences musicals han marcat a en Paul Fuster. La seva música es mou dins dels paràmetres del folk-rock d'arrels nord-americanes. Però amb en Paul Fuster, les etiquetes no funcionen, per què les estripa i les reinventa. Ell agafa aquestes influències, les explora i arriba a límits creatius desconeguts. Aquest Happy nothing esdevé un treball clau en la discografia d'en Paul Fuster, on s'entreveu una proposta potent i madura. Un disc produït per en Quimi Portet que es consolida com un clàssic de les propostes musicals independents.

D'aquest disc podeu escoltar-ne temes extraordinaris com el hit de l'àlbum "Com a long way" que ha esdevingut una cançó identitària pels fans d'en Fuster. Però aquest disc hi ha altres relíquies esplèndides com "Theme song song" o el darrer tema de l'elapé "Unknown place". Sempre és un plaer escoltar de cap a peus el Happy nothing d'en Paul Fuster, ja que retornes a una estètica i una sonoritat irrepetibles. Veu trencada, guitarra i distorsió. Paul Fuster és tot això i molt més. Paul Fuster és pura naturalitat.

El podeu escoltar a Spotify