Dia 50: The Smashing Pumpkins

Avui tirarem una mica enrere. Alguns recordarem la nostra adolescència, on començàvem a formar-nos musicalment i compartíem els primers discs i cassetes amb els col·legues. Avui a casa han sonat The Smashing Pumpkins, i el seu mític àlbum del 1995; Mellon Collie and the infinite sadness. Tota una obra majestuosa que va marcar a una generació. Nits memorables en aquell antic "As de Copes" granollerí, on els de Chicago hi havien ressonat tant. The Smashing Pumpkins és un grup musical de rock indie i alternatiu. A l'octubre del 1995 es va publicar Mellon Collie and The Infinite Sadness, un dels discos dobles més venuts de la història. En aquest doble elapé s'hi poden trobar 28 cançons de les quals destaquen senzills com "1979", "Bullet with butterfly wings", "Tonight, Tonight" o "Thirty-Three" que tant famosos es van fer i que van ajudar a popularitzar i mediatitzar el quartet americà. Sempre he tingut una espina clavada amb aquesta banda. L'espina de no haver-los vist mai en directe.

Mellon Collie and the infinite sadness és un àlbum replè de múltiples sonoritats ben dispars però a l'hora ben contigües. I és que The Smashing Pumpkins tenen un so ben divers, densament escalonat, pesat i profund. Podríem dir que en quant a comportament a l'hora de tocar, el punk ha influït sobre la banda de Billy Corgan i companyia. Hi ha entrega i actitud, però en aquest disc també hi ha moments pel rock més gòtic i fosc, per endinsar-nos també en el heavy metal o el drem pop. Ara bé, també hi trobarem melodies més properes al rock psicodèlic, rock progressiu o el shoegazing. Un disc per escoltar-lo a tot volum. Guitarres, bateria, prenen protagonisme i donen forma. Les distorsions i la veu donen aquell toc diferencial. Mellon Collie and the infinite sadness es converteix en un èxit de masses. Comunió total entre crítica i públic. The Smahing Pumpkins estaven a l'Olimp. El problema per a Billy Corgan i els seus és que a l'Olimp, no hi ha més ascensors de pujada. Havien tocat sostre.

De les 28 cançons que hi ha aquest disc fer-ne una petita selecció és més que necessària. Hi ha una dicotomia entre els temes presentats en el primer i el segon disc del doble elapé. El segon disc està ple de cares B, però també de temes impressionants com "1979" o "Thirty-Three". I a part dels senzills esmentats en anterioritat, jo en destaco peces com "JellyBelly", "Zero" o "Love" amb un so distorsionat meravellós tirant a sublim. Així és que no hi ha cap excusa, per aquells que sou joves i no tant joves, per no fer una escolta sencera aquest doble àlbum. Una banda sonora imprescindible per definir musicalment el rock alternatiu americà o per recordar l'escena musical de la dècada dels 90's. Mellon Collie and the infinite sadness és una oda a una generació artística independent.

El podeu escoltar a Spotify