Dia 63: Antònia Font

A vegades, tot i tocar de peus a terra, tot i estar en cos i ànima en un indret concret, tenim la sensació d'estar desconnectats d'aquell moment. A vegades, tot i estar-hi, tot i ser-hi, en aquell precís instant, som només una ombra, un holograma, el nostre jo està lluny, ben lluny. Aquestes sensacions, més d'un les hem viscut en més d'una ocasió. A vegades, quan escolto Antònia Font, em passa això mateix. El món líric i sonor dels de ses illes és tan fantasiós i oníric, que els fan una banda ben particular i, al meu entendre, única. Una formació amb una proposta artística unívoca i personal que ha sembrat un camp ple de seguidors arreu del país. Amb Antònia Font, no hi ha terme mig, no hi ha grisos. O n'ets un fan acèrrim o passes al bàndol dels detractors. La seva música altament còsmica però a la vegada terrenal, tan imaginativa però també, d'aquella que sap tocar les tecles per fer-la propera i íntima, és també, una música capaç de crear un camp magnètic per aquell públic que s'hi deixa atrapar. Un grup format tot per homes, però amb nom de dona, ja mereix per si mateix, un punt i part. L'any 2004, els de Mallorca van editar el que per a mi és un dels seus millors discs de la seva discografia, Taxi. Una obra majestuosa.

Taxi és un àlbum de disset cançons que ofereix un viatge per l'univers musical més significatiu dels Pau Debon i companyia. Abraçar-se al pop melòdic, però no casar-s'hi. Jugar amb les paraules, com ho fa en Joan Miquel Oliver, el lletrista del grup, està a l'abast de pocs. Ell és el poeta contemporani de la formació. Fer música irònica, amb humor, amb sàtira, però amb aquella crítica àcida cap al seu entorn, és i ha estat el segell identitari d'Antònia Font. Un grup tan genuí, que en tota una balada, és capaç de conjugar-hi verbs com "fornicar", i no desentonar ni perdre l'estil. Un exemple més de la naturalesa i el caràcter dels mallorquins. Capaços de fer allò que molt pocs saben fer. Fer art sense perdre la teva identitat.

En aquest quart disc d'estudi dels illencs, hi podrem trobar un munt de petites joies en forma de cançons. Però és en aquest disc on hi ha un dels meus temes preferits dels mallorquins, "Vitamina Sol". Tota una declaració d'amor madur. Una peça de romanticisme extravagant. Però en aquest elapé també, hi ha una cançó brillantíssima amb certa crítica irònica vers l'espècie humana, "Extraterrestres". I podríem continuar citant temes com "Armando Rampas" o "Holidays", però per algun lloc hem de tallar la baralla. En definitiva, Taxi és una elecció més que recomanable, si el que voleu és un bon resum de la proposta musical dels Antònia Font.

El podeu escoltar a Spotify